Oferim a continuació una interpretació dels vestigis localitzats breu, preliminar, a mode d’idea general, sense aparell crític ni notes, per tal d’argumentar les datacions que hem assignat a les peces que recull aquest Inventari.
Només aportem les informacions imprescindibles per a justificar el que afirmem a les pàgines d’aquest Inventari per dos motius principals: primerament, per falta de temps, ja que l’elaboració d’aquest treball se subscriu a unes exigències administratives determinades. I en segon lloc, per no incrementar encara més el volum d’informació que oferim en aquestes pàgines, ja de per si extens.
Per tant hem de deixar l’argumentació completa i detallada per al futur Catàleg Arquitectònic i Arqueològic de Cabaces, on podrem oferir una interpretació exhaustiva de les restes que configuren el trencaclosques que es reflecteix en aquest recull i aportar l’evidència documental necessària per aconseguir que la hipòtesi esdevingui teoria.
Vegem, doncs, els arguments que en un futur proper desenvoluparem:
Tots els elements inventariats datats entre els segles VI i XIV corresponen a les restes de tres edificis significatius per a la història del municipi, per ordre cronològic ascendent:
1.- Un monestir visigòtic, possiblement el cenobi de Iohannes Biclarensis, fundat el segle VI.
2.- Un monestir de la Reconquesta cristiana, fundat per monjos de l’orde militar de Premontre el 1149, que estigué en funcionament fins el 1158.
3.- Un oratori romànic, començat a construir també pels monjos de Premontre en data indeterminada, però presumiblement a partir del 1149, segons es desprèn de la documentació conservada.
La construcció d’època visigòtica.
La col·lecció de restes arqueològiques adscribibles al període visigòtic es limita a quatre baixrelleus (de tres tipologies diferents) i a cinc capitells de columna conservats i dos de desapareguts, però dels que en conservem evidència fotogràfica. De tot el conjunt, 3 poden ser adscrits a l’època visigoda i quatre podrien ser de períodes anteriors.
Els relleus:
J.002.001
J.002.002
J.002.003
J.002.003A (reconstrucció)
J.002.004
Les tres tipologies representades són les de les peces J.002.001, J.002.003 i J.002.004, ja que J.002.002 és idèntica a J.002.001, però en un estat de conservació molt malmès.
Els relleus J.002.001 i J.002.002 contenen una hexapètala inscrita en una roseta sexalobulada,. J.002.003 representa una swàstika, i J.002.004 una estrella de sis puntes amb radis convergents al centre i amb les puntes lleugerament ondulades, la qual cosa li dóna una sensació de rotació cap a l’esquerra.
Tots quatre relleus estan inscrits en un espai circular d’uns 16 cm de diàmetre, amb un ribet que el perfila, i cada un es toba en un carreu diferent.
Aquest tipus de decoració és molt habitual a les esglésies de Santa María de Quintanilla de las Viñas (Burgos), San Pedro de la Nave (Zamora) i San Juan de Baños (Palencia), totes tres adscribibles a l’última etapa de l’arquitectura visigòtica, abans de la invasió sarraïna. Es troben decorant capitells o frisos, tant a l’interior com a l’exterior dels edificis.
Vegem algunes analogies a les pàgines següents.
A) J.002.001 – MODEL HEXAPÈTALA
(Dibuix de C. Prats)
Fris exterior de Santa María de Qintanilla de las Viñas (Fotografia: C. Prats)
Motius dels capitells de l’arc triomfal de San Pedro de la Nave (Dibuix: L. Esteban Ramírez)
Motius dels capitells de l’arc triomfal de San Pedro de la Nave (Dibuix: L. Esteban Ramírez)
Fris interior de San Juan de Baños (Fotografia: Cristina Martínez-Carazo)
B) J.002.003 – MODEL SWÀSTIKA
(Dibuix de C. Prats)
San Pedro de la Nave. Capitell dret de l’arc triomfal (Fotografia de J. Morín de Pablos)
San Pedro de la Nave. Placa de la capçalera (Fotografia Deutsches Archäologiches Institut)
San Pedro de la Nave, plaques i fisos de la capçalera del santuari. (Dibuix: L. Esteban Ramírez). Alguns relleus amb swàstika múltiple.
B) J.002.004 – MODEL ESTRELLA DE SIS PUNTES EN ROTACIÓ
(Dibuix de C. Prats)
San Pedro de la Nave, plaques i fisos de la capçalera del santuari. (Dibuixos: L. Esteban Ramírez). Alguns relleus amb estrelles de sis puntes rotacionals.
Destaquem tambe que aquest model d’estrella rotacional és alhora una swàstika múltiple, configurada al seu interior pels radis curvilinis, associable a la que, per exemple, s’aprecia al capitell dret de l’arc triomfal de l’església de San Pedro de la Nave:
Tots aquests relleus representen un únic significat ancestral: són símbols solars, al·lusius a la rotació i la força de l’astre. Durant els primers temps del Cristianisme la nova religió, per tal de fer proselitisme, va haver d’assumir i fer pròpies tradicions paganes que es remuntaven a tremps prehistòrics. El culte al Sol ja havia estat adaptat pel paganisme romà com la festivitat del Solis Invictus, per a celebrar el solstici d’hivern, moment en què les hores de sol del dia comencen a créixer.
Més tard el Cristianisme també va haver d’adaptar aquesta festa per a assimilar-la, en substituir l’antiga religió pagana, i d’aquí que es faci néixer Crist el 25 de desembre, Nadal, just el dia del solstici d’hivern que celebrava el Solis Invictus romà.
Així doncs, a les representacions iconogràfiques altomedievals, el Sol s’associava a Crist, mentres que l’Església era associada a la Lluna, els dos astres que dominaven els dies i les nits de l’alta edat mitjana.
A l’església de Santa María de Quintanilla de las Viñas aquesta associació s’expressa de forma molt gràfica –i explícita- mitjançant dos relleus:
En el primer dels dos hi apareixen dos àngels portant un clípeu en el que s’hi representa a Crist assimilat al Sol. A banda i banda del bust s’hi pot llegir: S – OL. Vegem-ho:
(Fotografia: Deutsches Archäologiches Institut)
I el segon relleu, en un capitell cimaci, representa a l’Església també en un clípeu portat per dos àngels (fragmentari). L’Església adopta una forma femenina coronada per un quart creixent de lluna, i a banda i banda del seu bust s’hi gravà: LV – NA.
(Fotografia: Deutsches Archäologiches Institut)
Per tant, vist tot això, podem afirmar que els relleus cabasserols representen la rotació i la força solars i tenen un significat religiós innegable de primer pla, la representació de Crist, i un altre en segon pla, el culte ancestral al Sol.
Així doncs aquests relleus decoratius havien de formar part d’un edifici religiós visigòtic, com apunten les analogies cap a altres exemlpes de decoració iconogràfica del mateix període.
Amb els relleus, hi ha un altre conjunt d’elements arquitectònics que poden ser adscrits també, com a mínim en part, a l’època visigòtica: els capitells de les columnes localitzades.
D.016B.001
D.035.001
M.002.003
W.D.001
Capitell del perxe de l’edifici D.026.000, desaparegut (Codi: D26A)
Capitell del perxe de l’edifici D.026.000, desaparegut (Codi: D26B)
Com podem comprovar, hi ha molta disparitat d’estils. Podem agrupar-los així:
Estil A, de coll d’ampolla: M.002.003, D26A
Estil B: “jònic”: D.035.001, W.D.001 (dos capitells, A i B), D26B
Estil C: piramidal invertit: D.016B.001
Creiem que els d’estil A I C poden ser adscribibles al període visigòtic (a excepció del D.016B.001, que podria ser romànic), ja que presenten un estil clarament bizantinitzant i és coneguda de sobres la influència que l’art bizantí exercí sobre totes les manifestacions artístiques dels pobles mediterranis de la seva època.
Els d’estil B presenten un problema de filiació, ja que recorden en certa manera els capitells jònics d’època romana però tenen una factura molt rudimentària. Fins i tot dintre d’aquesta categoria hi ha diferències, ja que el D.035.001 és d’un estil més bàrbar que els W.D.001 A i B i D26B. Per tant, tampoc no es pot descartar que d’aquests el D.035.001 sigui una imitació de les altres tres peces, que fóren, doncs, d’època anterior, possiblement romana.
El capitell D.016B.001 presenta un relleu en forma de roseta de vuit pètals i nucli central que trobem també en peces datables durant el romànic, al segle XII, però ja parlarem més detalladament sobre aquest cas particular quan tractem les restes d’aquella època.
Així doncs, tenim un conjunt de materials que indiquen poderosament l’existència al lloc d’un edifici d’època visigoda de caràcter religiós. Arribats a aquest punt, hauríem de mirar d’aclarir què o quin era aquest edifici, i per a fer-ho l’etimologia i la documentació de la Reconquesta es demostraran com a eines molt poderoses.
El monestir de Iohannes Biclarensis.
Johannes Biclarensis també en coneix com Joan de Bíclarum i Joan de Biclara, forma falsa, bé que freqüent, de les primeres. Era un prevere lusitàde raça goda, natiu de Scallabis, l’actual ciutat portuguesa de Santarem. Va ser educat a Constantinoble durant set anys i un cop finalitzada la seva formació va tornar a la Península Ibèrica, on es va distingir per llur resistència a l’heretgia arriana. El 576 va ser exiliat a Barcelona pel rei Leovigild, per no haver volgut abjurar la fe catòlica. Aquest exili era fruit de l’enfrontament ente les creences catòlica i arriana, que s’agreujà encara més amb la crisi desencadenada per un fill del propi Leovigild, Ermenegils, qui induït per la seva muller, Ingunda, princesa franca, i pel bisbe de Sevilla Leandre (més endavant fet sant) s’havia convertit al catolicisme i rebel·lat contra el seu pare en negar-se a comparèixer davant seu per donar-li explicacions de la seva decissió, i en intentar crear un estat catòlic independent dintre els seus dominis.
Aquesta rebel·lió acabà amb la derrota de la resistència catòlica, que s’havia agrupat bàsicament al voltant de dues ciutats, Sevilla i Còrdiva, i que havia quedat faltada de l’ajuda que els prometeren les tropes bizantines desplegades al sud de la península –la neutralitat de les quals fou comprada per Leovigild a canvi de trenta mil trients- i els sueus, que desistiren dels seus propòsits davant la superioritat de les armes arrianes, després d’un primer xoc. Més tard els sueus pagarien car el seu atreviment, quan Eburic, fill del difunt rei Miró que havia intentat ajudar Ermenegild, va ser destronat per Andeca (584), i amb el pretext de venjar-lo argumentant relacions de clientela, Leovigild envià les seves hosts a combatre l’usurpador i s’annexionà el reialme sueu.
Iohannes Biclarensis, en la seva Chronicon, obra historiogràfica que abarca el període de 567 a 590 explica que Ermenegild, un cop vençut, fou traslladat a Tarragona, on morí assassinat a mans del duc Sisbert. Aquesta obra reflexa l’esperit col·laborador amb Recared, fill de Leovigild, quan fou proclamat monarca, a qui presenta com rei de tots els hispans, al servei de l’Església universal, i intenta situar-los a ell i al seu regne de Toledo en el conjunt imperial bizantí. També reflexa, sobretot en els capítols que tracta la rebel·lió d’Ermenegild, la gran admiració que el seu autor sentia vers Leovigild. Encara que aquest rei era arrià i Biclarensis catòlic, no s’ha d’oblidar que aquest també era visigot, i quan va distingir el caràcter de la revolta, que sota l’escut del catolicisme va intentar agrupar diversos estats estrangers per combatre el regne de Toledo, va oblidar les diferències religioses amb la seva monarquia i va recordar només que era visigot, germà dels altres visigots, catòlics o arrians.
Més tard, el 586, Biclarensis va posar la primera pedra d’un monestir que prengué el seu nom i pel qual va escriure una regla, que dissortadament no es conserva.
Biclarensis va ser bisbe de Girona. Uns autors diuen que a partir del 581, i d’altres afirmen que va ser-ho a partir de 591. Nosaltres ens decantem per aquesta segona cronologia, perquè Biclarensis va assistir al III Concili de Toledo (589) com a abat o historiador, en qualitat d’observador. Si hagués ocupat la seu episcopal gironina a partir del 581 hi hauria assistit com a bisbe, i la seva signatura es trobaria entre les dels subscriptors de les actes conciliars. Partint de la base que el 591 va rebre la mitra i el bàcul podem suposar que en aquesta data el monestir que fundà ja estava acabat o molt avançat.
En aquest concili, el III de Toledo, Recared feia pública la seva conversió al catolicisme i arrossegava tot el seu poble cap a aquesta doctrina. Així es concluia l’obra iniciada per Leovigild, la unificació peninsular.
Iohannes Biclarensis també va assistir al concili de Barcelona (599) i finalment va continuar ocupant la seu episcopal de Girona fins a la seva mort, que s’hauria pogut esdevenir el 621.
-El nom del Biclarensis.
Biclarensis és un substantiu compost llatí que etimològicament prové de la unió de l’adverbi bis, que expressa duplicitat, i de l’adjectiu llatí de primera classe clarus, que significa il·lustre. Tenint en compte la duplicació que suposa el prefix bi-, podrem arribar a la conclusió que el seu nom expressa la doble cultura que tenia: per una part era de raça goda, i això el feia posseïdor de la tradició consuetudinària del poble germànic al qual pertanyia, i per l’altra havia estat educat a Bizanci, en el si d’una cultura catòlica.
Així doncs, la traducció literal d’aquest nom fóra « Joan, el dues vegades il·lustre », segurament amb forta influència bizantina en el seu caràcter, costums, maneres de fer i pensament.
-El monestir.
Està generalment acceptat que el monestir del Biclarensis era ubicat a Catalunya, però alguns autors consideren probable que estés edificat a Béjar (Salamanca) o a Lleó, i d’altres consideren probable que aquest edifici es trobés a Beja, a l’Alemntejo portuguès. Mai ningúi no ha pogut aportar proves suficientment sòlides per a afirmar on s’ubicava el monestir, i no s’ha vist ni la més mínima evidència arqueològica que avali les localitzacions que s’han fet fins ara.
Ente els autors que consideren que es troba a Catalunya –cosa ben probable si considerem que el seu fundador va ocupar la càtedra d’un bisbat català- s’han decantat per Vallclara, una població de la conca de Barberà, com a ubicació del cenobi.
Si bé és cert que a Vallclara hi ha les restes d’una edificació medieval, només hi queden uns fonaments difícilment datables, que com a molt haurien pogut ser utilitzats duant la Reconquesta cristiana de la comarca, a mitjan segle XII, per a aixecar sobre ells un petit castell, que tampoc ja no existeix. D’aquest castell només en resta la portalada i alguns panys de mur. Les seves restes serviren en època moderna per a bastir algunes cases i l’actual cementiri de la població.
-La ubicació.
Cabaces és un poble rodejat d’esquerpats cincles poblats de coves altes i amagades, de difícil accés, que en l’èoca visigoda haurien pogut ben bé ser refugi per als perseguits en les múltiples baralles religioses que es visqueren, sobretot entre catòlics i arrians. També la part de la població amb menys recursos i més desfavorida optava per l’ocultament com a forma d’escapatòria a la pressió fiscal, cada cop més elevada.
D’aquesta manera el Montsant hauria pogut ser ocupat per una autèntica legió d’anacoretes, eremites i refugiats, impulsats a aquesta vida uns per voler practicar les seves creences sense ser molestats, d’altres per evadir l’acció recaptatòria de l’estat. També hi hauria pogut haver, és clar, persones que independentment de professar la fe catòlica o l’arriana haguéssin optat per una vida austera lliurement i per pròpia voluntat, sense veure’s-hi forçats de cap manera.
El cert és que el propi nom del massís del Montsant prové de la seva important tradició eremítica. Fos com fos, el Montsant deuria estar ple d’incontrolats que escapaven al domini de les autoritats, tant civils com eclesiàstiques. Aquesta situació hauria pogut impulsar, fins i tot amb la recomanació del poder polític, la fundació d’un monestir a prop d’aquests paratges, amb la finalitat de concentrar totes les persones disseminades per la muntanya en un sol lloc per a controlar-los més fàcilment, alhora que, com era tradició, el monestir i els seus dominis eludirien l’autoritat episcopal. Iniciatives com aquesta van contribuir en gran mesura a la cristianització de medis camperols, on el paganisme encara hi persistia.
Per tant, l’entorn hauria estat propici per a aquest tipus d’empresa.
Ara hem de fer un salt en el temps, i ens hem de traslladar fins a la Reconquesta cristiana de la zona, a mitjans del segle XII.
Quan els exèrcits de Ramon Berenguer IV reconqueriren el poble, els documents expliquen que s’anomenava Avincabacer. El comte-rei el donà a l’abat Esteve de Flabemont (1149) en agraïment a l’ajuda que els seus croats l’hi havien aportat en el setge de Tortosa, perquè hi fundés un monestir de la seva orde i un oratori per al poble.
La donació es va signar mentre les tropes assetjaven Lleida, al Pugi de Gardeny, i tenint en compte que Siurana encara va resistir un temps més, creiem improbable que Avincabacer ja estés ocupat. Per tant, suposem que la donació del lloc es va fer abans d’arribar-hi, i amb unes instruccions molt clares: el nom del poble, s’hauria de substituir pel de Vallclara, i el monestir que s’hi construirïa s’havia d’anomenar Santa Maria de Vallclara.
Com ja va demostrar l’eminent filòleg Joan Coromines, Vallclara és un topònim que deriva de “Biclara”, la forma popular de Biclarensis, però hi va haver una confusió amb la Vallclara de la Conca de Barberà a l’hora d’identificar l’emplaçament del cenobi de Iohannes Biclarensis pel senzill fet que els estudiosos no van tenir en compte aquest canvi de nom que Avincabacer experimentà durant la Reconquesta. Mentre que la carta de població de Vallclara de la Conca de Barberà posa de manifest que era una població nova, construïda sobre el no-res, la carta de població cabasserola cita els límits del terme i anomena el municipi amb un nom, el d’Avincabacer, arabitzat, la qual cosa és prou consistent per afirmar que Cabaces ja existia abans de la Reconquesta, durant la dominació islàmica, i abans d’això també, com posa de manifest l’anàlisi de les restes arqueològiques.
És notori també, que quan el 1158, només vuit anys després de l’establiment de la fundació, els monjos de Premontre la van abandonar per motius misteriosos i desconeguts i van donar el lloc al bisbe de Tortosa, el poble tornà a anomenar-se Avincabacer. És a dir, el topònim Vallclara només es va mantenir mentre hi va haver el monestir premonstratenc. Un indici que fa pensar que si van canviar el nom del lloc pel de Vallclara va ser només per a rememorar l’antic “Biclara”, per a reestablir aquell monestir visigòtic que sabien que hi havia abans de l’entrada dels sarraïns, les restes del qual devien veure com nosaltres avui en dia encara veiem els relleus.
Així doncs, creiem que l’evidència que aportem, tant arqueològica com etimològica, és de prou pes per afirmar que l’antic monestir visigot de Iohannes Biclarensis es va establir a Cabaces, i rebat totes les altres hipòtesis que s’han estructurar per a mirar d’ubicar aquest cenobi, que es queden, i de ben lluny, curtes de proves sòlides més enllà de la pura especulació historiogràfica.
El monestir de Santa Maria de Vallclara
El 25 d’abril del 1149 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va signar un document pel qual donava a l’orde de Premontre el castell d’Avincabacer amb els seus termes, possessions i terres circumdants, per tal que els monjos de l’abat Esteve de Flavemont, que havien ajudat al comte en la seve campanya contra els sarraïns, hi construïssin una església i una abadia, així com un oratori. Com comentàvem en l’apartat anterior, també va determinar que el lloc,a partir d’aquella donació, s’anomenés Vallclara, i el monestir Santa Maria de Vallclara, en remembrança del monestir visigot de Iohannes Biclarensis.
Aquest va ser el primer establiment premonstratenc de tota la Península Ibèrica.
El fet que dongui el “castell d’Avincabacer” denota que ja hi havia una edificació de tipus militar, segurament una petita fortificació d’època musulmana, si no anterior, sobre la que s’alçaria aquest monestir de Santa Maria de Vallclara
En anomenar el que s’havia de construiir, el document ho fa així: “Praedictam vero donationem pro mea devotione facio ut praedicti cenobii fratres construant et aedificent ibi in honore Dei ecclesiam et abbatiam, et cum beneficio meo, et aliorum bonorum hominum; et ibidem oratoria, et loca sanctissima construant pro servitio Dei, et fidelium animarum salute.”
Per tant, per un costat tenim “ecclesiam et abbatiam”, és a dir, una església i una abadia; i per l’altre “oratoria et loca sanctissima”, oratori i lloc santíssim.
L’església i l’abadia fan referència al mateix complex, al monestir que s’alçava on ara hi ha l’edifici de l’escola pública. Òbviament, el monestir disposava d’una església per als monjos, i sabem que aquesta església incorporada al monestir va ser l’església parroquial fins al segle XVII.
En canvi, l’oratori i lloc santíssim són la mateixa cosa ; una església per al poble, de la que encara en perviu la façana principal, que fou descoberta el 1996 durant la restauracio de l’actual església, en repicar el rebossat de calç i arena que cobria les pedres romàniques.
La façana del primitiu oratori premonstratenc (S.XII)
La construcció del monestir corria molta pressa, ja que era el lloc on els monjos havien d’habitar, a més de constituir una defensa fortificada. El poc que en queda, un sol llenç de mur al pati de l’escola, mostra que l’obra era molt rudimentària: els carreus regulars, treballats, es devien utilitzar només en cantoneres, portalades, mènsules i arcs de suport, mentre que les parets les construïen a base de pedra irregular i argamassa.
Les restes de Santa Maria de Vallclara
Les pedres que van pertànyer a Santa Maria de Vallclara estan marcades amb senyals de picapedrer. Això denota una construcció ràpida i d’urgència: els picapedrers (o les colles de picapedrers) signaven les pedres que tallaven amb una senyal determinada, que permetia, posteriorment, identificar quins carreus havien treballat per a cobrar-los.
En canvi, l’oratori va ser una construcció molt més sòlida. D’estil romànic tardà, cap dels seus carreus no presenta marca de picapedrer, la qual cosa vol dir que l’obra va ser assignada a una sola colla de constructors, i com que només hi intervenia aquesta, no era necessària la signatura de les pedres perquè era prou clar qui les havia de cobrar.
Tot aquest establiment quedà interromput el vint-i-set de desembre del 1158, nou anys després del seu inici, quan els premonstratencs, i per un misteriós motiu que no van voler fer constar a la documentació, van abandonar el lloc i en van fer donació al bisbe de Tortosa. A partir d’aquest moment el poble va tornar a anomenar-se Avincabacer, i el nom de Vallclara va caure en l’oblit més absolut, relegat als vells pergamins que recollien aquesta misteriosa història de l’establiment i abandó d’aquest monestir.
Només una llegenda decimonònica recordava aquell nom, bé que corromput com a Fuentes Clares, potser per mala interpretació del nom Vallclara o per confusió amb la població de Fuetes Claras, on també hi hagué un cenobi premonstratenc.
L’oratori romànic.
No sabem si quan el 1158 els canonges de Premontre van abandonar la seva empresa l’oratori ja havia estat acabat. Tant si era així com si no, una cosa està clara: on abans hi havia aquell oratori romànic ara hi ha una església molt més gran que l’original, i segons consta al campanar, acabada el 1603. Aquesta construcció va absorbir el que quedava de la romànica, com a mínim la façana.
La primera impressió en observar aquestes dades és que quan es va ampliar l’església els constructors deurien derruïr l’edifici romànic i deurien aprofitar la pedra que en resultés per a bastir part del nou edifici. Però la restauració del 1996 va demostrar que hi ha molt poca pedra regular emprada en la construcció dels murs d’aquest edifici, i tenint en compte que, com demostra la façana que en queda, l’oratori romànic era bastit només amb carreus regulars, se’ns feia estrany que aquesta pedra hagués, simplement, desaparegut. Aquesta façana que en resta amida 7,80 mts d’ample, i tenint en compte el criteri de proporció, deuria tenir una longitud de nau de 15 mts fis a l’àbsis, amb una alçada d’uns sis metres. On és, doncs, l’enorme quantitat de pedra que podria sortir del desmuntatge d’aquest edifici primitu?
La resposta la vam trobar repartida per les cases del poble, i va plantejar un interrogant encara més difícil d’explicar i sorprenent.
Disseminats entre la plaça Prudenci Seró i el pla de l’Abadia hi hem comptabilitzat 45 arcs i dos més que ja han desaparegut. Fan un total de 47 estructures. També hi hem vist 21 permòdols, que amb els altres 3 ja desaparescuts que sabem que hi eren fan un total de 24. I quatre mènsules decorades amb relleus, un capitell i dues portalades; la primera romànica, i la segona modificada a partir d’una portalada romànica per a fer-la ogival.
Totes aquestes restes corresponen a aquell oratori premonstratenc del segle XII que ocupava el lloc on ara hi ha l’església. Per a fer aquesta afirmació ens basem en l’evidència següent:
Els arcs estan tots construïts amb carreus del mateix tipus de pedra, tallats de la mateixa manera i amb mides molt similars entre els carreus, d’una profunditat d’entre 50 i 55 cm. A banda d’això, un cert nombre de pilastres i cantonades de cases del poble estàn construïdes amb el mateix tipus de pedra treballada, de característiques idèntiques a ll’utilitzada als arcs.
La immensa majoria –excepte un, del que parlarem més endavant- són gòtics, és a dir, construïts entre els segles XIII-XIV, quan aquest estil era la moda. Cap ni un té dovella clau, sino que l’ogiva s’aconsegueix retallant les dues últimes dovelles, per a donar-los la inclinació necessària. Molts d’aquests arcs tenen, al punt culminant, estaques o pedres encastades, prova de la rapidesa amb què foren construïts.
Absència de dovella clau, i estaca encastada (J.002.005)
Bastants d’aquests arcs incorporen dos models de ganxos en ferro; uns de bicèfals i altres senzills, encastats entre les dues últimes dovelles de cada braç, al punt més alt. Aquests ganxos només podien ser col·locats en el moment de construcció de l’arc, i tots responen al mateix model:
Exemple de ganxo bicèfal (D.030.004D)
Exemple de ganxo senzill (D.017.003D)
Tant els ganxos com l’estil ogival demostren que els arcs es van construir en el mateix moment, i molt possiblement de forma simultània. I dos detalls més demostren que les pedres utilitzades per a bastir-los no van ser tallades expressament per a aquest propòsit, sino que van ser tretes d’una font comú:
1.- En primer lloc, l’absència de dovella clau. És impensable que es fes tallar un arc expressament i s’obviés un acabament de la importància de la clau.
2.- En segon lloc, totes les dovelles de tots els arcs són anàlogues, amb el mateix tallat, el mateix tipus de pedra i gairebé les mateixes mides. Una altra prova que totes elles en conjunt tenen un origen comú.
Però d’on havia sortit aquesta pedra que en algun moment dels segles XIII o XIV es va utilitzar per a construir tots aquests arcs?
La resposta la donaria l’única d’aquestes estructures que, tot i estar feta dels mateixos carreus que les altres, n és ogival:
Arc D.017.003
Aquest arc amida una amplada de 5 metres, per 6 d’alçada. La presència d’un ganxo bicèfal al seu punt més alt i la de dos ganxos senzills a cada braç evidencia que el moment de la seva construcció és el mateix que el de la resta. Però és romànic, no gòtic. Aquest arc no va ser modificat, no es va seguir la moda de construïr-lo apuntat. Perquè simplement la pedra es va desmuntar d’on era i es va refer aquí.
Recordem la seva amplada: 5 metres. La façana romànica que encara es conserva empotrada a l’església fa 7,80 mts d’amplada exterior. Si considerem que les parets laterals deurien amidar 1,40 mts de gruix, trobem que aquest arc cap sense problemes entre aquesta amplada. I els altres també, perquè simplement són fets amb les pedres que en el seu dia formaven la volta de canó que cobria aquell oratori romànic, desmuntades i adaptades per a la formació dels arcs que avui en dia es troben en tantes cases.
A banda dels arcs, també hem vist 24 permòdols, entre els que queden i els que sabem de la seva existència gràcies a fotografies velles. D’aquests permòdols, 20 són llisos i quatre estan decorats amb relleus. Vegem-los:
R.011.003
D.040.001A
D.019.001A
D.019.001B
La simbologia d’aquests relleus és marcadament religiosa i romànica. En el nombre que els trobem, només podien formar part del suport exterior de la coberta d’aquell oratori romànic, d’on també van sortir les pedres per a fer els arcs. Aquests permòdols avui en dia es troben bàsicament formant part de portalades, aguantant una llinda de fusta. Òbviament, ningú no contractaria els serveis d’un picapedrer per a fer una cosa així, i encara menys faria decorar les peces com les quatre localitzades. Són, doncs, permòdols reutilitzats, perquè la pedra era de franc, ja que només calia desmuntar-la d’on era.
Sabem, doncs, que tots aquests elements provenen d’aquell antic oratori romànic que va encarregar de construïr Ramon Berenguer IV als premonstratesos a mitjan segle XII. Però encara falta aclarir el més sorprenent de tot: per què van desmuntar-lo? Com pot ser que en els segles XIII o XIV, en plena època feudal, un poble desmuntés una església? Ho van tolerar, les autoritats civils i eclesiàstiques.
La resposta només pot ser una: el desmuntatge es va fer amb l’aprobació eclesiàstica. Vegem per què havia de ser així.
L’existència de quatre mènsules decorades amb relleus pot provar que aquell oratori es va acabar, i que va estar dempeus durant bastants anys. Aquestes mènsules haurien pogut ser suports de sarcòfags ossaris, on persones que s’havien destacat pels seus donatius a l’església eren enterrades, a l’interior o a l’exterior del temple. Aquests permòdols, encastats a la paret, suportaven els sarcòfags que contenien els ossos dels fidels. I si hi havia sarcòfags vol dir que l’oratori estava acabat i funcionava com a lloc de culte.
D.020.002
D.020.003
K.003.002A
K.003.002B
La decoració té característiques eminentment romàniques, però també sembla que hagi pogut imitar la iconografia d’aquell anterior cenobi visigot de Iohannes Biclarensis, del que els premosntratencs sens dubte n’haurien vist les restes en arribar a Avincabacer. Aquest tema, però, el desenvoluparem amb detalls complets al Catàleg.
Així doncs, si l’oratori estava acabat (segurament abans de l’abandó dels monjos de Santa Maria de Vallclara) i en algun moment dels dos-cents anys posteriors a la seva construcció es va desmuntar, això només podia ser per una causa de força major, de necessitat imperiosa.
Hi ha un altre detall que pot ajudar a aclarir aquest motiu: els arcs són obres estructurals, no de reforma ni decoratives. Aquests 45 arcs volen dir també la implicació de gairebé el mateix nombre de cases. Si tenim en compte que el fogatge de 1378 diu que a Cabaces hi havia 50 cases, això vol dir que pràcticament tots els edificis del poble van construïr-se –o reconstruïr-se – al mateix temps, en algun moment dels segles XIII o XIV, i el poble, d’abans, ja existia. Aquest extrem només és imaginable si abans d’aquesta construcció hi havia hagut una destrucció absoluta, que havia reduït la població a una muntanya de runa. Podria tractar-se d’una acció hostil per part de possibles atacants o, més aviat, podria ser l’efecte d’algun terratrèmol dels que hi ha documentats al segle XIV.
Després d’aquesta destrucció l’oratori romànic, tant si també va caure com si no, va ser desmuntat, i la seva pedra repartida entre els veïns per a reedificar les seves cases. Però què hi deuria dir, l’Església?
El més probable és que l’Església hi estés d’acord i autoritzés aquest desmuntatge. No hem d’oblidar que el bisbe de Tortosa era també Baró de Cabaces, i d’aquesta baronia en treia uns rèdits econòmics. Aquesta desgràcia que va arrasar la població va deixar els seus habitants sense casa, i el bisbe deuria comprendre que si no els facilitava mitjans per a reconstruir el nucli, l’abandonarien i, amb aquest abandó, ell perdria els rèdits econòmics que treia de la Baronia, ja que un lloc deshabitat pocs rèdits dóna. Per tant, si l’oratori romànic també va resultar arruïnat, en va deixar prendre la pedra, i si es mantenia dempeus el va deixar desmuntar. Al cap i a la fi aquest episodi hauria tingut lloc al segle XIV com a molt tard, i sabem que fins al segle XVII l’església parroquial del poble era la que hi havia dintre el monestir de Santa Maria de Vallclara. Així que el poble no va quedar-se sense església, i si aquella del monestir també va quedar malmesa la van reconstruir i la van seguir utilitzant fins que, el 1603, i aprofitant el solar que quedava de l’antic oratori romànic, van edificar la que hi ha avui en dia.
Com ja hem dit en començar, desenvoluparem aquestes teories al Catàleg que tenim en preparació, i aportarem tots els fonaments necessaris per a garantir-ne la consistència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada